M’agrada observar la gent, sobretot les expressions dels seus rostres i això em dóna peu a fer volar la imaginació
L’altre dia anava amb metro i davant mateix del meu seient hi havia una dona jove sudamericana, tenia una expressió serena , però trista.Van marxar del seu país , Bolívia, i van venir a Barcelona. Van deixar el seu únic fill de dotze anys a càrrec d’un germà i d’una cunyada. Encara ressonen dins la seva ment les paraules del fill quan es van acomiadar:
“ Mare, oi que aviat vindreu a buscar-me? Truqueu-me sovint per saber què feu! Us estimo!”La dona pensa: només fa un any que som aquí, no tenim papers, el meu marit té una feina mal pagada i no està ben tractat. Com podrem aguantar dos anys més en aquestes condicions i sense poder estar amb al nostre fill?Encara que cada dia ens comuniquem la situación se’ns fa insostenible.Per altra banda no el podem anar a buscar perquè no podríem tornar a entrar al país.
Ahir mateix quan vaig parlar amb ell em deia: “ Mare, cada dia somio que estic amb vosaltres i vaig a passejar per aquests llocs tan fantàstics,que m’expliques, de Barcelona. Us trobo molt a faltar!”
El cor se li estreny.El seu cap no para de pensar amb la conversa que van tenir i es diu a sí mateixa:
Aquí aniria ben alimentat, podría rebre una bona formació i sobretot estaríem tots junts.
Vaig veure que mig somreia al veure un nen que baixava del metro amb la cartera a l’esquena, amb aspecte saludable i posat feliç . Potser s’imaginava que era el seu fill…Per què a la vida hi ha situacions tan injustes?
Magda Simon
L’altre dia anava amb metro i davant mateix del meu seient hi havia una dona jove sudamericana, tenia una expressió serena , però trista.Van marxar del seu país , Bolívia, i van venir a Barcelona. Van deixar el seu únic fill de dotze anys a càrrec d’un germà i d’una cunyada. Encara ressonen dins la seva ment les paraules del fill quan es van acomiadar:
“ Mare, oi que aviat vindreu a buscar-me? Truqueu-me sovint per saber què feu! Us estimo!”La dona pensa: només fa un any que som aquí, no tenim papers, el meu marit té una feina mal pagada i no està ben tractat. Com podrem aguantar dos anys més en aquestes condicions i sense poder estar amb al nostre fill?Encara que cada dia ens comuniquem la situación se’ns fa insostenible.Per altra banda no el podem anar a buscar perquè no podríem tornar a entrar al país.
Ahir mateix quan vaig parlar amb ell em deia: “ Mare, cada dia somio que estic amb vosaltres i vaig a passejar per aquests llocs tan fantàstics,que m’expliques, de Barcelona. Us trobo molt a faltar!”
El cor se li estreny.El seu cap no para de pensar amb la conversa que van tenir i es diu a sí mateixa:
Aquí aniria ben alimentat, podría rebre una bona formació i sobretot estaríem tots junts.
Vaig veure que mig somreia al veure un nen que baixava del metro amb la cartera a l’esquena, amb aspecte saludable i posat feliç . Potser s’imaginava que era el seu fill…Per què a la vida hi ha situacions tan injustes?
Magda Simon
2 comentaris:
Quantes històries com aquesta deu haver al voltat nostre! Has trasmès molt bé el patiment de la mare.
Una història molt entranyable , que expressa molt bé els sentiments d'una mare.
Raimunda
Publica un comentari a l'entrada