El carrer dels petons Capítol IV ( Els sons...)

Em plau el silenci. Sempre m’ha ajudat a pensar, a sentir-me relaxada, a concentrar-me … A Barcelona ,visc en un pis alt , força aïllat i tot i que l’ambient general de la ciutat és sorollós, és un soroll difús , llunyà, que tinc la sort que no em molesta i ,quan estic a casa ,respiro tranquil·litat .
Per altra banda ,tota la vida he sentit el tòpic de quina diferència de viure en un poble a viure en una ciutat! La meva família i jo des de fa uns anys anem a passar una part de l’estiu a un poble de la comarca d’Osona.El poblet és molt bonic i l’urbanització és tranquil·la, però potser perquè hi ha tant silenci tot el que passa a l’exterior se sent com si passes dins de casa: el pas sorollós d’una moto o d’un cotxe, la conversa dels veïns de les torretes del davant ,el motor eixordador de la màquina de tallar gespa que moltes vegades coincideix amb l’hora de la migdiada, el sonar de les campanes de l’església cada hora, cada quart,quan toquen a morts, a missa,…També fins ben entrada la nit se sent el bordar dels gossos de tota la contrada…ah! i només despuntar el dia el crit persistent, que no falla mai, d’una tórtora.
He arribat a la conclusió que sóc més de ciutat. Potser m’hi he acostumat tant que quan vaig a un poble m’inquieta sentir els sorolls típics d’aquell entorn.

M’agrada la natura en estat pur. Estar al bell mig del bosc collint bolets , passejar per camins de muntanya admirant el paisatge i collint herbetes,sentir el cruixir de les fulles seques sota els meus peus, percebre només el piular dels ocells o el frec del vent contra les fulles dels arbres…,són sons suaus,que no desafinen dins la gran orquestra de la naturalesa.Però em costa tot el que comporta viure en un lloc petit on un soroll aliè, que en una ciutat seria gairebé imperceptible, es multiplica d’una forma exagerada i trenca la pau i l'harmonia de l'esperit.
Magda Simon