A la nostra societat occidental s’ha aconseguit preservar les espècies,però una cosa és l’aguila de bec ample, que mereix la nostra consideració i l’altra és una llengua amb dificultats: que s'extingeixi.Cada llengua és una manera de comprendre l’univers per part de la seva comunitat de parlants, i la mort de qualsevol llengua és una gran desgràcia a nivell humà.
Hi ha moltes llengües que desapareixen i quasi ningú no n’és conscient. Sovint, ni els mateixos parlants, com si fossin àguiles de bec ample.
Cal recordar el cas d’una extinció feta davant de testimonis: la llengua dàlmata, a finals del segle XIX. El dálmata era una llengua dividida en diversos dialectes.El ragusano ja havia desaparegut al segle XV o començaments del XVI.
De l’altre gran dialecte dàlmata,el veglioto, parlat a l’illa de Veglia avui anomenada Krk en croat, se’n sap el dia, hora i minut de l’extinció perquè uns dialegtòlegs ben informats van estar vetllant l’última persona que el parlava.
Aquest últim parlant es deia Tuone Udaina, la coneixia però no era la seva llengua, la coneixia d’haver-la sentit a parlar als pares. Al mateix instant que moria Tuone Udaina, moria el dálmata. D’aquest fet fa cent deu anys.
La gran diferència entre dialecte i llengua, la va establir Max Weinreich: “ Una llengua és un dialecte amb un exèrcit”.Podríem afegir: Les llengües que tenen més possibilitats de perdurar són les que tenen Estat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada