El meu avi estimava les plantes i tenia cura amorosa del jardí. Era la seva afecció i n’estava orgullós.Els néts estàvem familiaritzats en les diverses varietats de plantes i flors. Cada estació era un espectacle diferent. La primavera era un esclat de colors. A l’estiu continuava l’ alegria i s’hi afegien els fruits del cirerer amb les seves arracades roges penjant dels seus braços. A la tardor tot es marcia, però adquiria tonalitats càlides que ens anunciaven un temps de quietud. L’hivern era parada total d’activitat, moltes plantes es despullaven del seu vestit, era un recolliment general.
Quantes sensacions ens transmitien aquells éssers vivents! La rosa altiva i alhora amorosa, el pensament humil , el clavell festiu i senzill, la gardènia refinada ,les hortèsies majestuoses , els geranis modestos i alegres…Quan ensumaves una flor t’envaïa un perfum que t’impregnava per dins. Olors inoblidables que ens van deixar una emprenta.
Han passat els anys i estimo i amoixaino les meves plantetes i quan esclata una rosa he de posar el nas dins la corol·la per omplir-me d’aquell perfum que em transporta a aquells temps de la meva infantesa.
Igual com les Senyoretes del Mar, el meu avi em va transmetre un encís que mai no es perdrà.
Magda Simon
