al mig de Barcelona,
L'aroma del cafè
El meu avi estimava les plantes i tenia cura amorosa del jardí. Era la seva afecció i n’estava orgullós.Els néts estàvem familiaritzats en les diverses varietats de plantes i flors. Cada estació era un espectacle diferent. La primavera era un esclat de colors. A l’estiu continuava l’ alegria i s’hi afegien els fruits del cirerer amb les seves arracades roges penjant dels seus braços. A la tardor tot es marcia, però adquiria tonalitats càlides que ens anunciaven un temps de quietud. L’hivern era parada total d’activitat, moltes plantes es despullaven del seu vestit, era un recolliment general.
Quantes sensacions ens transmitien aquells éssers vivents! La rosa altiva i alhora amorosa, el pensament humil , el clavell festiu i senzill, la gardènia refinada ,les hortèsies majestuoses , els geranis modestos i alegres…Quan ensumaves una flor t’envaïa un perfum que t’impregnava per dins. Olors inoblidables que ens van deixar una emprenta.
Han passat els anys i estimo i amoixaino les meves plantetes i quan esclata una rosa he de posar el nas dins la corol·la per omplir-me d’aquell perfum que em transporta a aquells temps de la meva infantesa.
Igual com les Senyoretes del Mar, el meu avi em va transmetre un encís que mai no es perdrà.
Magda Simon
El vell tramviaire Atanasi, com cada dia , va sortir de les cotxeres. El cobrador Adrià dormitava arraulit en un seient.Pels dos era el seu últim dia de treball,els dolia, però cadascun afrontava la situació de forma diferent.
L’Adrià anhelava acabar el dia per començar una nova vida, però l’Atanasi es feia cabòries pensant amb el que li havien dit els caps de la feina, fins que al final li van plantejar obertament la jubilació.Ell no se sentía vell i creia que era un bon tramviaire. L’arrel de tot, considerava , era que volien canviar els tramvies pels autobusos. Se sentia menytingut i per altra banda creia que la decisió era un disbarat.
L’Atanasi va pensar que el “seu” tramvia també el jubilarien i això el va omplir de tristesa. Tot conduïnt anava recordant etapes de la seva vida lligades al tramvia. La més important va ser la del seu festeig amb la Sílvia, la seva dona , però el pas del temps la relació entre la parella havia canviat.
Va voler fugir amb el seu tramvia, ben lluny de tot, però les rodes del tramvia seguien el camí tancat de sempre. De sobte, el tramvia es va parar i va veure la seva dona, arreglada com en els seus millors temps ,que pujava al tramvia i es van creuar les mirades . Entre els dos s'havia revifat la il·lusió i l’esperança.
L’Anastasi en aquell instant va comprendre que més enllà de la seva feina i havia una altra vida.
Magda Simon
